Barcelona
Ciutat Refugi Ajuntament de Barcelona

En un comunicat de premsa recent, el Servei Jesuïta a Migrants denuncia la pràctica del Govern espanyol de repatriar a Mauritània ciutadans d'origen subsaharià de tercers països, especialment malians. No són les primeres repatriacions d’aquest tipus, ja que l’acord signat amb Mauritània el 2003 permet des d’aquell repatriar persones que suposadament han arribat a Espanya des d’aquell país. Però segons l’ACNUR la devolució de malians és especialment preocupant a causa del conflicte bèl·lic que hi ha al seu país des del 2012.

Mauritània no és un país segur 

Les repatriacions de malians a Mauritània posen en perill la integritat dels mateixos repatriats, per dues raons. Josetxo Ordóñez, advocat de Migrastudium, entitat que forma part del Servei Jesuïta a Migrants, explica: “D’una banda, a Mauritània no els espera una protecció internacional que els permeti establir-s’hi i no haver de tornar al seu país d’origen, a la qual cosa tindrien dret, segons la convenció de Ginebra, del 1951, ja que Mali segueix en guerra. Però és que, a més, la mateixa Mauritània no respecta els drets humans: la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió pacífica hi està restringida, i la tortura i els maltractaments sota custòdia hi són habituals.”

Presumpcions com a base de les repatriacions

Un dels elements que fan encara més denunciables els fets de les últimes repatriacions a Mauritània (tres en menys d’un any) és la presumpció que les persones retornades havien arribat a Espanya a través de Mauritània. “Tot i que geogràficament es podria justificar, no s’han aportat proves del seu trànsit per Mauritània i, per tant, les repatriacions no s’haurien d’haver produït. Però com que amb Mali no hi ha cap acord de devolució, les autoritats espanyoles troben aquestes escletxes per fer retorns forçosos”, diu Ordóñez.

“El cost i la facilitat en són factors clau, tot i que parlem del destí de persones”

Principi de “comoditat” per organitzar les repatriacions

L’advocat de Migrastudium explica que aquestes escletxes apareixen en el context d’unes decisions policials (i polítiques) que anomena de “comoditat administrativa”, és a dir, utilitzar mecanismes que facilitin les repatriacions. Adduir un acord amb un tercer país, com Mauritània o el Marroc, un altre país de trànsit, és un d’aquests mecanismes, però Ordóñez també parla d’aprofitar avions i omplir-los buscant i detenint gent al carrer, per exemple. O assabentar-se que una furgoneta policial es dirigeix cap al sud d’Espanya per enviar-hi detinguts dels centres d’internament d’estrangers (CIE) del nord, perquè després siguin més “fàcilment” deportables. “Les expulsions exprés són les que es produeixen abans que es compleixin les 72 hores de la detenció, i de vegades també són fruit d’alguna situació o casualitat logística per part de les autoritats policials. El cost i la facilitat són factors clau de les repatriacions, tot i que parlem del destí de persones”, denuncia Ordóñez.

Devolucions “en calent” tenint en compte l’última sentència del TEDH

La sentència del 13 de febrer del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que rectificava la sentència que condemnava Espanya per la devolució de dos joves expulsats de Melilla el 2014, sembla a priori que legalitza les “devolucions en calent”. Però segons entitats com l’esmentat Servei Jesuïta a Migrants o la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), tot i que és una notícia molt dolenta per a les persones demandants d’asil i les entitats que les atenen, seria un error pensar que aquesta sentència legitima el procediment de devolucions sumàries.

Segons la CEAR, “no s’ha d’entendre com un suport legal general a les expulsions col·lectives, sobretot si tenim en compte que el TEDH basa la seva decisió en el fet que unes persones podrien haver sol·licitat l’asil en un el lloc fronterer de Melilla, malgrat que cap persona d’origen subsaharià ha pogut accedir a aquest lloc des que es va crear”.

Les ONG i els activistes dels drets humans ja fa temps que denuncien les devolucions sumàries o en calent que les institucions espanyoles duen a terme de manera recurrent i sense l’assistència jurídica o social necessària, la qual cosa les converteix en pràctiques il·legals.

Denúncia del Consell Municipal d’Immigració de Barcelona

La sentència del TEDH també a provocat la reacció del Consell Municipal d’Immigració de Barcelona (CMIB), òrgan participatiu de l’Ajuntament representat tant per entitats de persones migrades o refugiades com entitats d’acollida i asil. A través d’un comunicat s’ha condemnat aquest canvi de doctrina i ha recordat que “la garantia del dret a l’asil és una obligació dels estats i cap proposta d’enduriment d’aquestes vies és acceptable a un país que es considera defensor dels drets humans”. Podeu consultar el comunicat aquí.