Barcelona
Ciutat Refugi Ajuntament de Barcelona

La Fundació Tàpies, en col·laboració amb el pla “Barcelona, ciutat refugi”, va organitzar un taller i una visita guiada a l’exposició “Errata”, amb el comissari de l’exposició, Carles Guerra, i la mateixa autora, Ariella Aïsha Azoulay. El perquè d’aquesta col·laboració rau en l’interès que va mostrar Azoulay, que va visitar Barcelona l’any passat per impartir-hi una conferència, per conèixer com s’organitza l’acollida a la ciutat que es vol “ciutat refugi”. El tema del refugi i les persones desplaçades impregna tota la trajectòria d’Azoulay, escriptora i investigadora de la fotografia, com a eina de construcció de la història.

La mostra, que es pot veure a la Fundació Antoni Tàpies fins al 12 de gener, consta de vuit projectes que intenten desvelar la intervenció de l’imperialisme en l’explicació de les realitats històriques. En paraules del comissari Carles Guerra, “es tracta de vuit instal·lacions visuals que desafien l’hegemonia de les narratives”. I ho fan mostrant-nos fotografies i textos, que, en qüestionar-se, ens obren a noves interpretacions i reparen els errors o “errates” que transmeten aquestes imatges.

“Les vitrines dels museus imperialistes estan plenes d’obres espoliades per les potències colonitzadores”

Trànsit d’objectes vs. trànsit de persones

Un dels projectes exposats, el film In-documentats – Desfent el saqueig imperial, vol mostrar l’asimetria entre la informació que podem arribar a obtenir dels objectes saquejats d’altres cultures i la que tenim, o volem tenir, sobre les persones que arriben ara d’aquelles cultures, i recull el testimoni de persones migrades i refugiades.

Ariella Aïsha Azoulay diu que no descobreix res quan explica que “les vitrines dels museus imperialistes estan plenes d’obres espoliades per les potències colonitzadores, que, al mateix temps, estan molt ben estudiades, descrites i exposades”. Contraposa a aquesta imatge de “documentació” dels objectes la de les persones que arriben dels mateixos indrets que en el seu dia van ser l’origen de les obres exposades. Aquestes persones acaben sent indocumentades per efecte de les lleis de migració que les mantenen en una situació jurídica al límit, molt sovint “sense papers”. 

El film In-Documentats defensa la idea que els drets d’aquestes persones estan inscrits en aquells objectes que en algun moment havien estat seus o dels seus antecessors.

“Els poders imperialistes es van autodesignar legitimats per elaborar la Declaració dels Drets Humans”

La Declaració dels Drets Humans, en qüestió

Prou! és el segon projecte de l’exposició, el podríem descriure com a radical perquè “toca” la base dels drets humans, i qüestiona allò que poca gent s’ha atrevit a qüestionar: la legitimitat i, per tant, la validesa universal que se’ls atribueix, que els atribuïm.

Azoulay ha escollit de nou la comparació entre el discurs oficial que es va fer en una exposició sobre els drets humans als anys cinquanta del segle passat, amb fotografies i textos “correctes”, i la realitat de les protestes i reivindicacions populars que es produïen aleshores i que eren considerades com a violència. Les primeres imatges són abstractes i no prenen cap responsabilitat per les destruccions colonials que, de fet, es continuaven produint en aquell mateix moment. Les fotografies escollides per Azoulay, en contraposició, mostren com les aspiracions populars volien afirmar el poder com a grup i com a protagonistes dels propis drets. 

Segons afirma Azoulay, “els poders imperialistes es van autodesignar legitimats per elaborar la Declaració dels Drets Humans, també per a pobles que seguien oprimint. Una Declaració que, a més, protegeix la materialitat de la vida, enfront d’un sistema social i un model de vida basat en costums heterogenis del compartir i autoorganitzar-se”.

La fotografia com a eina imperialista

L’element fotogràfic és, d’una banda, el material que permet a Azoulay mostrar aquestes contraposicions, però, també, teixir un discurs sobre la mateixa fotografia: la relació entre fotògrafs i fotografiats, sobre allò que és ocult (detalls obviats o contextos no explicats) en la imatge o sobre la inexistència de determinats problemes pel sol fet que no hi ha imatges que els il·lustrin.

Per al comissari Carles Guerra, la posició d’Azoulay respecte a la fotografia és que una imatge està formada per qui fotografia, qui és fotografiat i qui mira la fotografia, però, també, per com s’utilitza, per com està explicada a través del text i per molts altres factors que s’han de tenir en compte a l’hora d’interpretar-la.

Com a exemple de fotografies no preses, Azoulay exposa un fet provat: els milers de violacions de dones alemanyes que es van produir a Berlín en acabar la Segona Guerra Mundial, i només existeixen fotografies d’edificis destrossats, no de vides de dones. Realment el nostre imaginari d’aquella època està poblat d’imatges d’edificis, i molt poca gent és conscient de l’episodi brutal de les violacions.

En definitiva, l’exposició “Errata” ens passeja per les construccions de realitats fetes des de la perspectiva dels poders imperialistes, les destapa i les qüestiona d’una en una, fins i tot reivindicant-ne la reversibilitat. Perquè, com va dir Ariella Aïsha Azoulay davant la seva obra: “We can dream about reversibility” (‘podem somiar sobre la reversibilitat’). Sens dubte, una mostra necessària per reflexionar.