Barcelona
Ciutat Refugi Ajuntament de Barcelona

Aprofitant el seu pas per Barcelona en el marc del projecte “Ciutats defensores dels drets humans”, entrevistem Sunitha Krishnan, referent mundial en la lluita contra el tràfic d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual. Fa una setmana que volta pel territori català participant en debats i trobades, fent xerrades a joves i atenent els mitjans de comunicació dels municipis de la xarxa que l’han convidat com a una de les nou “defensores” dels drets humans que enguany formen part del projecte. A més, també ha tingut ocasió de trobar-se amb professionals que fan feines similars a la seva.

Sunitha, la teva dedicació al tema de la violència sexual té un dels orígens en la teva pròpia experiència de violació. Abans, però, ja havies començat a preocupar-te pels col·lectius més exclosos?

Sí, des de sempre m’he sentit a prop de les persones que ho tenen més difícil per tirar endavant. I sí, als 15 anys vaig patir una violació col·lectiva, i com a conseqüència d’això vaig viure de prop efectes “col·laterals” que em van colpir: l’estigmatització i l’aïllament durant els anys següents. La ràbia per aquesta situació em va portar a lluitar contra les agressions, però també contra la victimització i la reacció de la societat, que, com dic sovint, calla o, pitjor, aparta aquestes dones i nens.

“Els homes que fan aquestes coses horribles viuen entre nosaltres”

Dius que no només són culpables els explotadors i els agressors, sinó que interpel·les tota la societat.

No pot ser d’una altra manera: els violadors, els que compren sexe d’esclaves, els que trafiquen amb nens i nenes són evidentment culpables i se’ls ha de perseguir, però jo, des de la meva posició, ara ja amb projecció, apel·lo a la reacció de les persones per aturar aquests crims. Els homes que fan aquestes coses horribles viuen entre nosaltres, i no només parlo de l’Índia, quants homes europeus se’n van als països del sud i compren sexe amb adolescents, nens i nenes esclaus? Parlem d’una xacra que afecta tot el món.

També demanes que, com a societat, acceptem les persones supervivents, que és com anomeneu les persones que heu rescatat.

Les anomenem persones supervivents perquè les empodera més. Han estat víctimes però no ho han de ser tota la vida, han de trobar el seu lloc en la nostra societat, han de poder viure una vida plena i digna. I justament perquè la puguin viure cal que la societat les accepti, les contracti, les vulgui al seu costat i no les aparti. Per això fem també una tasca amb entitats, escoles, etc.

I, per tant, és més important que actuem com a societat que no que paguem diners i ens n’oblidem. Dius que no vols caritat ni filantropia.

No vull que la gent es renti la mala consciència. Els diners calen per tirar endavant certes actuacions, però no ha de ser la manera com les persones es treguin el sentiment de culpa i pensin que ja està tot arreglat. Necessitem la implicació real de la gent, en l’àmbit polític i també personal, per erradicar el tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual i no deixar que cap situació passi davant dels nostres ulls sense denunciar-la. Això, per mi, és el repte més gran.

Una de les coses que sobta més de la feina que feu a la ONG que vas fundar, Prajwala, és que formeu dones i joves en treballs tradicionalment fets per homes, fins i tot aquells que requereixen certa força física.

Qualsevol cosa que fem a Prajwala, ja sigui amb la víctima o amb la supervivent, ha de contribuir a la recuperació de la persona i si seguim amb les tradicions que posen les dones per sota dels homes, les tornem al lloc d’on volen sortir. M’explico, fa uns anys vam pensar que la feina no hauria de ser només una feina, sinó que havia de servir per incrementar també l’autoestima, la confiança en la pròpia força. I una feina que tradicionalment fan els homes és perfecta: demostren a la societat i a si mateixes que no només poden estar al mateix nivell que els homes sinó també per sobre. De fet, tenim casos de noies que són tan bones que les acaben reclamant en llocs de treball. No busquem la compassió en els llocs de treball, perquè és subjectiva. Busquem que tinguin les competències i les capacitats, que és quelcom objectiu. Aquestes dones han estat sotmeses i trepitjades pels homes, pel patriarcat, i posar-se per sobre els dona molta força. Les formem perquè siguin fusteres, soldadores, paletes, conductores de taxis i altres tipus de perfils, i la veritat és que acaben sent molt bones en aquests oficis.

“Quan un nen petit a qui has pogut treure de les mans dels seus captors et veu i ve corrent a abraçar-te amb llum als ulls, no necessites res més per seguir”

Com es pot viure tractant cada dia amb les terribles vides d’aquestes persones maltractades, violades i torturades? Com es pot creure en la humanitat?

No vull dir que no és dur, però no us podeu imaginar com és d’intensa l’altra cara de la moneda. Quan un nen o una nena petita, de 5 o 6 anys, que ha estat violada repetidament i a qui has pogut treure de les mans dels seus captors et veu i ve corrent a abraçar-te amb llum als ulls, no necessites res més per seguir. I tenim molts moments com aquest. Mira, fins i tot en altres contextos també ens carreguem d’energia positiva: ahir mateix, en una escola que vam visitar, aquí a Catalunya, un dels nens que m’escoltaven va aixecar la mà al final i va dir que no entenia com es podia ser tan cruel i que com a home es dedicaria a lluitar contra aquesta xacra. Em vaig emocionar.

El viatge organitzat per les Ciutats Defensores dels Drets Humans us ha portat a nou defensores dels drets humans per tota la geografia catalana però també t’ha permès trobar-te amb ONG que lluiten, com tu, contra el tràfic d’éssers humans. Heu trobat coincidències en les maneres de treballar?

Per descomptat, aquí es fa una feina molt bona i coincidim que l’objectiu és reparar la persona i la seva dignitat perquè pugui reinserir-se en la societat amb plenitud de drets. El punt de partida, però, és diferent: aquí moltes de les dones explotades sexualment són estrangeres i una part important de la feina és acompanyar-les en les gestions per sol·licitar protecció internacional, mentre que allà, a Hyderabad, les noies són sobretot índies. Però els tres pilars de la rehabilitació són molt semblants: recuperació psicològica, econòmica i dels drets civils perduts.

La teva feina òbviament no agrada a les bandes que trafiquen. T’han pegat i t’han amenaçat. Com es conviu amb la por?

No tinc por. Sé que un dia em mataran, però fins a aquell moment lluitaré. No deixaré que se surtin amb la seva. No deixaré de perseguir-los i denunciar-los. No deixaré de rescatar dones i nens.