Barcelona
Ciutat Refugi Ajuntament de Barcelona

El Methkal avui és un home feliç. Acaba d’anar a buscar la resolució que li concedeix protecció internacional subsidiària i, per tant, un permís de residència i de treball per a cinc anys. Després de dos anys d’incertesa, ara podrà començar a viure una vida plena, buscar una feina digna i continuar els estudis que va començar a cursar a l’Institut Tecnològic de Barcelona. Reconeix que ha tingut sort, perquè sap que una de cada quatre persones que sol·liciten asil polític no l’obtenen. Hi parlem d’aquesta alegria, del seu periple fins aquí i de la seva vida quotidiana des que va arribar a Barcelona, ara fa dos anys.

Plou i gairebé ens cancel·la l’entrevista. Després entenem que no és tant per la pluja com per les ganes de celebrar que ha obtingut l’estatut de refugiat. Ens ho explica quan li preguntem pel somriure que fa.

Vinc de buscar el document que declara que m’han concedit la protecció internacional subsidiària. Estic molt content. Tot i que ja sabia que m’ho havien atorgat; fa un any en vaig rebre la comunicació, però fins ara no m’havien avisat perquè anés a buscar-ho i comencés els tràmits per al permís de residència.

Ara mateix no vius a Barcelona, que va ser la teva porta d’entrada a Catalunya.

Vaig venir a Barcelona des de Grècia per diversos motius, entre ells que la meva parella és de Molins de Rei, i efectivament ara mateix visc allà, amb ella. Però cada dia vinc a classe a l’Institut Tecnològic de Barcelona, on curso el grau superior de tècnic en desenvolupament d’aplicacions multiplataforma, videojocs i oci digital.

Eres programador a Síria? Quan vas decidir marxar del teu país i venir a Europa?

Treballava en una planta d’extracció de petroli, més aviat com a enginyer elèctric que no pas com a programador, però també estudiava literatura anglesa a la universitat. Els desplaçaments tant a la feina com a la Universitat de Homs es van fer cada vegada més difícils i perillosos, i al final vaig decidir marxar a un lloc on poder seguir estudiant i vivint. L’alternativa a la guerra, a morir i a matar s’anava restringint al meu voltant, i no volia formar d’aquella bogeria.

“Recordo amb terror la proximitat de la mort al mar, però també la soledat i la impotència al camp de refugiats”

El viatge, que va durar més d’un any des que vas sortir de Síria, va ser molt dur, segons ens expliques. Què és el que et va marcar més?

Vaig passar molt temps d’un lloc a un altre fins que vaig poder establir-me aquí, i les dues coses que recordo amb més terror són la proximitat de la mort al mar i la soledat i la impotència al camp de refugiats. Quan travessàvem el Mediterrani en una llanxa petita de goma, vam veure un d’aquests vaixells enormes amb contenidors que no ens veia i que venia cap a nosaltres, érem minúsculs. Finalment ens va donar un cop, però vam sobreviure. Va ser un autèntic miracle. Allà vaig perdre tot el que portava a sobre, des dels documents i la roba fins als diners, tot. Però la vida al camp grec de Salònica també em va enfonsar. No hi podia fer res, no sabia què em passaria, i em vaig anar deprimint. Per sort, amb l’empenta de persones voluntàries que hi treballaven, vaig començar a escriure poesia, i el nus es va començar a desfer.

És, doncs, des de llavors que escrius poesia? En una de les teves xarxes socials hi dius: “L’únic moment en què em sento més fort que l’Univers és quan agafo un bolígraf i començo a escriure.”

És el que més m’agrada fer. Estudio molt, però també passo temps escrivint històries per mitjà dels meus poemes, en àrab i en anglès. Ja m’han convidat a uns quants recitals de poesia a Barcelona i als afores, i ara mateix preparo un llibre que ho recull tot. Espero tenir-lo enllestit aviat i signar-ne exemplars el proper Sant Jordi!

“Ara que per fi tinc la resolució de la sol·licitud d’asil, em posaré a buscar feina de veritat”

Has pogut treballar durant aquests dos anys?

Sí, però com que havia de renovar la targeta vermella, la de sol·licitant d’asil, cada sis mesos, no podia buscar una feina estable. Qui m’hauria volgut contractar amb aquesta inseguretat? Per això me n’he anat sortint fent feinetes de traducció i programació. Ah, i he fet classes d’àrab en línia. Però ara, que per fi tinc la resolució de la sol·licitud d’asil, em posaré a buscar feina de veritat. De fet, d’aquí a un mes tinc una entrevista, i me la prepararé molt bé.

Quines són les coses quotidianes d’aquests dos anys aquí que t’han costat més, a banda de la feina inestable?

Els idiomes, que encara em són una mica una barrera. Hi tinc facilitat, i de fet entenc i parlo tant el català com el castellà, però a vegades els barrejo, i sobretot em despisto quan en una classe de l’institut, per exemple, el professor canvia del català al castellà i no me n’adono. He de dir, però, que a l’institut em van acollir i ajudar des del principi. Puc fer els exàmens en anglès, si em cal, i sempre estan disposats a donar-me un cop de mà quan no entenc alguna cosa per l’idioma.

Una altra cosa que em va costar va ser obrir un compte bancari. Al primer lloc a on vaig anar, la principal caixa de Catalunya, em van marejar durant uns mesos; que sí, que sí, que em deixarien obrir un compte, però al final m’ho van denegar sense donar-me cap explicació. Per sort em van recomanar una altra caixa, una cooperativa, on vaig poder obrir un compte sense cap mena de problema amb la targeta vermella.

Tampoc no he pogut enviar fàcilment diners a la meva família a Síria, perquè les empreses que ho fan no sempre accepten la targeta vermella.

A part d’això no em queixo, he tingut molta sort, m’hi sento bé, aquí. Tinc alguns amics sirians, i també una mena de família d’adopció, la de la meva parella. Si em preguntes (tothom m’ho pregunta) si em quedaré aquí, la resposta és que sí; no tinc cap intenció de marxar ara que per fi tinc l’oportunitat de continuar amb la meva vida.

El títol de l’entrevista és un vers d’un dels poemes del Methkal, escrit en anglès i traduït al català:

Mantén-te ferm
tingues esperança
Et faig costat
M’ho va dir la vida
Vaig somriure, i sota aquell somriure amagava
un riu perfecte de tristesa
Però he de somriure
Què puc fer?
Als altres no els cal ofegar-se en el lament
Assegut tot sol a la tenda esperant la salvació
Sí, deixeu-me abandonar aquesta vida
mut
silenciós
No vull ser recordat
Vull marxar
oblida’m, tenda meva
Vas ser el meu recer tot aquest temps
la persona a qui vaig explicar tots els secrets
en qui vaig confiar més
Quantes nits vam passar en blanc
No recordo res més
No aguanto la vida
No suporto la gent
Ja no
Ets el meu únic amic
guarda’m sisplau els secrets
Para de plorar, tenda meva
no és pas culpa teva
és culpa del món
és culpa meva
és el meu pecat
Vaig néixer en un temps i un lloc equivocats
Perdona’m que et posi trista
Sisplau, tenda meva, oblida’m, sisplau
n’hi ha d’altres com jo
molts
En vindran d’altres
i tu en sentiràs les històries
i ells també marxaran
La nostra misèria no s’acabarà
Em sap greu, tot això
sé que no és just
Jo marxaré i tu et quedaràs
però un dia tu també te n’aniràs
i aleshores ens retrobarem
estimada tenda meva