Barcelona
Ciutat Refugi Ajuntament de Barcelona

Kim Manresa, fotoperiodista de referència, diu que un bon reportatge ha de tenir un fil conductor i no mostrar només unes quantes imatges sagnants aïllades. Aquesta també és l’opinió de molts i moltes altres fotoperiodistes que treballen per il·lustrar les injustícies humanes, fugint del sensacionalisme i el groguisme, per remoure consciències i provocar canvis. Un fil, una història, una realitat complexa darrere d’una fotografia: això és el que hauria de transmetre qualsevol imatge quan es tracta de mostrar els processos de refugi, les migracions, el tràfic d’éssers humans, les guerres i els conflictes.

Però, ens preguntem, es poden retratar aquestes realitats complexes, a voltes tan dures, sense passar per sobre de la dignitat de les persones que les pateixen i evitant mostrar-les en les situacions que es volen denunciar?

“Compartim les contradiccions i decidim si publiquem o no una foto”

Línies vermelles o decisions compartides

La Federació d’ONG de Catalunya, Lafede, dedica bona part de l’apartat sobre comunicació del seu codi ètic al tema de les imatges i estableix una sèrie de pautes. Així, per exemple, recomana tractar totes les persones amb el màxim respecte a la seva voluntat i dignitat o, fins i tot, evitar imatges de relació desigual al món o les que es puguin interpretar amb paternalisme o superioritat. En l’àmbit més general, el Codi deontològic de la professió periodística, en l’article 9, també assenyala: “Danyar de manera injustificada la dignitat dels individus de paraula o amb imatges, fins i tot més enllà de la seva mort, contravé l’ètica periodística.”

El fotoperiodista Edu Ponces, de l’Associació Ruido Photo, qüestiona, però, el terme dignitat, “aquest concepte és, com també el de l’ètica, molt subjectiu, i nosaltres, més que posar etiquetes o tenir unes normes o una llista d’imatges no publicables, el que fem sempre és parlar-ne, compartir amb el col·lectiu les contradiccions que sorgeixen quan hem de decidir si publiquem o no una foto. I decidir com a col·lectiu. No tenim línies vermelles.”

Laia Gómez, de la mateixa associació, reafirma que no s’ha de jutjar una imatge per si mateixa: “S’ha d’entendre el context en què s’ha fet i en què es publicarà. No és el mateix que aparegui en un panell d’una exposició, al costat d’un text que l’explica, que il·lustrant una notícia amb un titular capciós.”

Un exemple d’això és una foto que va fer l’Edu d’una mare hondurenya abraçada al seu fill mort i que van decidir publicar: “Vam tenir dubtes, però al final vam decidir que si allò passava constantment —adolescents morint cada dia— s’havia d’explicar així. Si hagués estat una situació puntual no ho hauríem fet”, afirma el fotògraf.

La decisió o el debat assembleari també és el sistema de què s’han dotat altres col·lectius com Càmeres i Acció i Fotomovimiento. Tots dos tenen espais per compartir els neguits i els dubtes que se’ls presenten a l’hora de decidir què es publica i què no, perquè, com diu Mònica Parra, de Fotomovimiento: “Vivim en constant contradicció, a vegades decidim no publicar imatges, pensem en les fotografies que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres en aquella situació, intentem posar-nos en la pell de l’altre, visualitzar-nos a nosaltres allà.”

“Com en la majoria de casos que rodem, no traiem les càmeres fins que no ens sentim còmodes i es genera un entorn de confiança bidireccional”

La complexitat en imatges

David Fernández, de Càmeres i Acció i component del col·lectiu NoBordersFilms, es dedica bàsicament a produir material audiovisual com documentals, a priori es podria pensar que és més fàcil explicar històries amb material audiovisual que amb fotografies. Però, per ell, la clau no és el mitjà, sinó com s’aborda el relat. Explica que des del seu punt de vista —i el del seu col·lectiu— la manera de ser fidels a una realitat és endinsar-s’hi, conviure-hi i participar-hi. Així, per exemple, en l’últim projecte que tenen en curs amb NoBordersFilms, un documental sobre el barri de Xatila, a Beirut, han estat convivint amb les persones que hi viuen, refugiades palestines, “com en la majoria de casos que rodem, no traiem les càmeres fins que no ens sentim còmodes i es genera un entorn de confiança bidireccional; això pot passar al cap de 4 o 5 dies o després d’unes setmanes. Després acordem el què i el com amb les persones disposades a sortir-hi”. En això coincideixen també Ruido Photo i Fotomovimiento, els seus projectes es realitzen amb temps, en profunditat i sobretot intentant mostrar la complexitat de la situació, perquè “més enllà de l’impacte emocional, puguem oferir eines o elements per desenvolupar el pensament reflexiu i construir una mirada crítica”, diu Laia Gómez.

Fotoactivisme i fotoperiodisme

Amb l’objectiu de construir aquesta visió crítica, el fotoperiodisme es converteix en fotoactivisme. El col·lectiu Fotomovimiento ho descriu així: “La diferència entre un fotoperiodista i un fotoactivista és que el primer arriba a un lloc determinat i fa la fotografia, treballa per vendre les seves imatges. Els fotoactivistes, si volem, ens hi quedem, no depenem de ningú, som actors dels fets, ens integrem i formem part de les protestes, ens posicionem i prenem les nostres pròpies decisions.” Però què passa quan aquesta posició condueix al dilema sobre si intervenir i donar un cop de mà a les persones amb qui s’està convivint o fer les fotos que podran denunciar la situació?

“Acabes creant unes relacions, a vegades massa properes, amb gent a qui no podràs ajudar tot el que voldries”

Fals dilema entre intervenir o fer fotos

El cas dels camps de refugiats és paradigmàtic: quan els i les professionals de les imatges hi arriben per fotografiar i poder denunciar la situació de les persones refugiades, sovint es troben que calen mans per ajudar en el dia a dia, muntant tendes o transportant menjar i roba.

En David pensa que les dues coses van lligades, precisament perquè es tracta d’integrar-se d’alguna manera, i donar un cop de mà forma part de la integració necessària per poder fer un relat acurat. A més, afegeix: “No es pot evitar.” Segons la Mònica, “arribar i poder oferir acompanyament o assistència és una de les coses que ens fa ‘humans’, però també és la baula que ens pot fer més mal, ja que acabes creant unes relacions, a vegades massa properes, amb gent a qui no podràs ajudar tot el que voldries, i, tornant al tema de la invasió de la intimitat, et fa dubtar més. Jo vaig estar quasi un any sense fer fotos perquè un dia, mentre era en una tenda amb una de les famílies del camp d’Idomeni, va passar una fotògrafa i ens va fer una foto. Allà em vaig qüestionar el nostre paper, li vaig donar moltes voltes durant molt temps, al final he arribat a la conclusió que s’han de fer les fotos per poder denunciar. Però sempre sense oblidar-nos del respecte a l’altre.”

La Laia i l’Edu, de Ruido Photo, tenen clar que la seva tasca és mostrar al món les imatges que poden ajudar a despertar consciències. Expliquen: Des de la foto de Kevin Carter, del nen amb el voltor al darrere, sembla que poder salvar alguna persona estigui sovint a les nostres mans, i no és així. Per descomptat ha de ser abans la persona que la foto, però el tema dels camps és més un ajut com a cooperants, i aquí cal anar amb compte, perquè les mateixes organitzacions de professionals que treballen sobre el terreny (Open Arms, Creu Roja, etc.) avisen que no es pot enviar voluntariat que no sigui de persones professionals per fer les tasques que calen. Una cosa és ajudar a muntar una tenda, però segons quines tasques logístiques o de suport psicològic les han de fer professionals.”

Qüestionar constantment les imatges

Des dels reportatges racistes del National Geographic (que han acabat reconeixent fa tot just un any) fins al debat i les contradiccions internes dels periodistes activistes hi ha tota una escala de grisos en què es mouen certs periodistes, alguns amb més cura, d’altres amb més sensacionalisme. La necessitat d’informació immediata i l’existència d’un discurs dominant sobre fenòmens com la immigració, la pobresa o els conflictes bèl·lics fan que sovint els grans mitjans es quedin amb aquelles imatges que més impacte poden tenir, sense aplicar-hi gaires filtres ètics. Però l’aparició de nous mitjans alternatius, que fugen de les anàlisis ràpides i superficials, adoba el terreny perquè la qüestió de l’ètica de les imatges es posi en el centre del debat.

Així, pel que fa a aquest web, Ciutat Refugi, seguint la necessitat de cobrir la realitat del refugi amb una mirada crítica i curosa, s’utilitza el projecte Sueños Refugiados per a les fotos de la pàgina d’inici.

Imatges de Ruido Photo, Fotomovimiento i Càmeres i Acció.