Barcelona
Ciutat Refugi Ajuntament de Barcelona

Pierre Kassab és membre d’una família libanesa que, durant la guerra del Líban dels anys vuitanta, va patir la guerra civil fratricida entre faccions religioses. A causa de la seva professió, guardaespatlles de polítics, va conèixer de prop les seves agendes ocultes i va decidir que no hi volia participar. Va fugir i va arribar a Barcelona. Tot i que en un principi no tenia la intenció de demanar asil polític, ben aviat va veure que corria perill que el fessin tornar al seu país i, per tant, la sol·licitud de protecció internacional era l’única sortida. Trenta anys després, el Pierre és un petit empresari de la restauració i se sent barceloní de cap a peus. Parlem amb ell al seu restaurant del carrer de Verdi.

Durant els anys vuitanta el Líban estava enfonsat en una guerra civil terrible. Vas sortir d’allà per això?

La meva família i jo ja havíem deixat el nostre poble perquè va caure sota el poder d’un grup integrista musulmà. Només pel nostre nom cristià, la nostra vida estava en perill. Vivíem a Beirut quan em vaig allistar a l’exèrcit. Al cap d’un temps vaig fer de guardaespatlles de diferents polítics. Aquesta feina em va permetre veure que tot estava podrit per dins. Els meus caps deien una cosa de cara a la galeria (i a la població que patia) però després, pel darrere, s’entenien amb els nostres “enemics”, i tot plegat no tenia cap sentit. De fet, vaig marxar quasi al final de la guerra, el 1989.

Per què vas escollir Barcelona? I en aquella època, des d’allà, com veies Espanya o Europa?

Vivia just al costat de l’ambaixada espanyola i, per la meva feina, coneixia molta gent, entre ells l’ambaixador espanyol. Li vaig explicar que havia deixat la feina de guardaespatlles i em va dir que anés a Espanya, que ell em podia donar el visat. A més, tenia un cosí que vivia aquí i que em podia donar un cop de mà. La veritat és que no recordo què pensava d’Europa en aquell moment. Sí que sabia que a Beirut la vida era molt complicada i perillosa, i volia sortir d’allà com fos.

“La veritat és que em vaig trobar molt ben acollit: em van tractar molt bé, em van ajudar sobretot amb l’idioma”

Quan vas venir ja pensaves a demanar asil polític? Com et van acollir a Barcelona? 

No tenia cap idea sobre què faria un cop aquí. No sabia ni què representava demanar protecció internacional. Va ser quan em vaig presentar a la Creu Roja (perquè el meu cosí m’ho va recomanar) que em van aconsellar que fes la sol·licitud. La qüestió és que jo, per sobre de tot, no volia tornar ni que em fessin tornar. Així que els vaig fer cas. I la veritat és que em vaig trobar molt ben acollit: em van tractar molt bé, em van ajudar sobretot amb l’idioma, ja que només parlava francès i libanès. Anava a classes de castellà un parell de cops a la setmana a l’espai de la Creu Roja de la plaça d’Espanya i també fèiem sortides per la ciutat amb persones voluntàries, amb algunes encara mantinc la relació.

“El Jordi em va ensenyar moltíssimes coses, no només sobre la professió, en què era molt bo, sinó també coses d’aquí, com el tema del bilingüisme català-castellà”

Com et vas anar fent una vida a la ciutat?

D’entrada sabia que havia de treballar. No tenia els papers definitius, només el permís de residència, i no podia buscar una feina amb contracte, així que durant un temps una mica llarg vaig treballar de missatger motoritzat. La Rosa, una senyora d’una petita empresa, em donava les “carreres” i jo anava tot el dia amunt i avall amb la moto. Va ser llavors que vaig començar la vida aquí. Més endavant vaig treballar de paleta, en una altra petita empresa, i l’amo, en Jordi, em va ensenyar moltíssimes coses, no només sobre la professió, en què era molt bo, sinó també coses d’aquí, com el tema del bilingüisme català-castellà. Ell és molt catalanista, i ara entenc certes coses del que passa perquè ell ja me n’havia parlat. També vaig treballar en una pizzeria i en una discoteca. Vaig arribar a tenir tres feines alhora, però no em cansava.

Deies que al final mai no vas obtenir l’estatut de refugiat.

No és ben bé que no l’obtingués, és que em vaig acollir abans a una mesura, que devia ser una regularització, no ho recordo, amb la qual si mostrava un contracte de feina d’una empresa d’aquí obtenia tots els papers, inclòs el permís de treball. Gràcies a l’empresa de missatgeria, que em va fer el contracte, els vaig poder obtenir. I com que ja feia temps que la guerra havia acabat al meu país, vaig fer-hi la primera visita, però només per vacances. Més endavant em vaig nacionalitzar espanyol.

I com vas arribar al negoci de la restauració?

Uns anys després de venir vaig aconseguir estalviar diners i, com que coneixia una mica el negoci de la restauració perquè havia vist com treballaven a la pizzeria, tot i que allà feia de missatger, finalment vaig agafar un local al Poblenou i vaig muntar el Sundown. Va ser el meu primer restaurant. Avui encara funciona, tot i que el vaig traspassar fa anys. Després vaig començar l’aventura gracienca. En total he obert set locals de restauració (inclòs el del Poblenou). Ara, però, estic centrat en aquest del carrer de Verdi, que comença a funcionar molt bé.

Estic molt orgullós d’haver tirat endavant des del principi sense haver hagut de demanar ajuda i vivint de la meva feina. Mai no he estat a l’atur i he creat llocs de feina per a altres persones.

Has format una família aquí. Teniu intenció de tornar al Líban?

Tot i que he tingut parelles catalanes, la meva dona és libanesa, la vaig conèixer en un dels viatges que vaig fer a Beirut, va venir i vam tenir dos fills. Jo no tinc cap intenció de tornar-hi, excepte per vacances, però la meva dona ni tan sols això. Es troba bé aquí, i els nostres fills tenen pocs lligams amb el Líban.

Ara hi ha protestes al Líban, què creus que hi ha al darrere?

La corrupció és terrible. No m’estranya gens que la gent protesti. L’altre dia vaig llegir que si els polítics tornessin tots els diners que han robat, el Líban podria tornar el deute que té, recuperar la prosperitat que havia tingut fa molts anys i reduir les desigualtats. Caldria posar fi a aquest sistema polític. L’estructura s’assembla molt a les faccions que hi havia durant la guerra, molts dels que ara són al Parlament eren dirigents de les antigues milícies. Les protestes han començat per un impost de 6 dòlars al mes per utilitzar WhatsApp, però és només la gota que ha fet vessar el vas perquè la gent està cansada de pagar mentre el Govern roba obertament.